Les noves fronteres de la literatura: la narrativa electrònica

En l’hipertext pot haver una combinació de fragments que poden no tenir una seqüència narrativa, és a dir que cada segment no sigui concordant amb els seus veïns. En Gemette diu que en el hipertext hi ha unes categories principals que ens han de servir per fer una anàlisi narratològica que poden ser, la temporalització, el ritme, l’ordre, i la freqüència. En Liestol hi afegeix una tercera línia en la lectura hipertextual que és el discurs discuregut o creació del discurs durant el recorregut. Per tant el lector hipertextual pot formar part del procés narratiu. I en una lectura hipertextual hi haurà dues narratives, la original de l’autor i la que crea el lector.

En Marie-Laure Ryan diu que el lector pot crear noves narracions no previstes per l’autor i a la vegada proposa traslladar a l’àmbit literari les propietats virtuals d’immersió i la interactivitat. La capacitat immersiva és una de les característiques de l’art gràcies al descobriment de la perspectiva, però amb l’arribada de l’art postmodernista i contemporani la capacitat immersiva cau en decadència. Diu que l’hipertext ha estat capaç de trencar el discurs lineal, i mentre que la immersió entre en decadència, la interactivitat es mostra molt activa que fins i tot crea nous conceptes i noves figures com la de escriplector. Aquesta interactivitat durarà fins que els hipertextos deixin de ser exploratoris i passin a ser realment constructius on hi participin molts lectors.   

Ryan li dona tres usos al concepte de realitat virtual, virtual com il·lusió, com potencialitat i com quelcom relacionat amb la tecnologia informàtica. I un text és immersiu quan l’autor ha sabut crear la gramàtica narrativa que són l’espai escènic (immersió espacial), la història (immersió temporal) i els personatges (immersió emocional). La realitat virtual serà totes aquelles obres fictícies i videojocs que incorpori personatges ficticis o espais creats.      

La interactivitat poden ser figurativa que és la més tradicional que és la que té un argument, escenari i personatges segons marquen els cànons, i la literal que és la que contenen els textos electrònics. I la narrativa és el contingut semàntic i no el discursiu, i la immersió es perd quan la novel·la deixa d’utilitzar la gramàtica narrativa.

El futur de l’hipertext, segons Ryan, serà en funció de la capacitat que tingui per explicar  històries. Avui dia hi ha  dues maneres d’explicar-les, la literària i tradicional, i la que segueix el model cognitiu propi de la psicologia, els analistes, folkloristes, entre altres, això es reduiria a concepcions relativistes i universalistes. En les primeres es donen alteracions en el contingut  depenent dels modus del relat, mentre que en les segones la naturalesa de la narrativitat no s’altera malgrat la introducció de noves tècniques i nous tipus d’històries.

La narració s’entén tant el discurs com la història i que es perceben tres tipus de narracions la seqüencial, la causal i la dramàtica.

En comparació amb els textos de paper, l’hipertext té poca capacitat a l’hora de satisfer l’expectativa narrativa que el lector espera obtenir. Sembla que aquesta mancança és inversament proporcional a la capacita de l’hipertext per connectar i enllaçar les parts d’una història, sense que això suposi una linealitat del relat. L’hipertext intenta que el lector pugui tenir molts punts de vista de tots els continguts del text, i això comporta una incompatibilitat amb la immersió que dificulta la narració literal del text.  

Per aquesta raó els hipertextos queden relegats a un terreny més estètic i menys profund que el de la narrativa tradicional. Els espais idonis per a l’hipertext serien el dels relats curts, poesia, contes breus, blogs i en general d’altres modalitats de textos electrònics que no siguin necessàriament narratius.

I per acabar, Ryan postula per una relació entre immersió i interactivitat, sempre que se sigui conscient del mitjà i es trobi l’equilibri entre els mitjans freds (seria el cas del discurs verbal) i el calent (les imatges). Amb això s’arribarà a una lectura “hipermediàtica” interactiva que potenciarà la consciència del desig d’immersió del lector, mantenint de forma temporal el seu cos virtual fora del món textual.